Una altra fotografia...

Avui he rebut un d'aquells powerpoints amb fotografies fantàstiques que fan caure la baba. Habitualment faig una passada ràpida i cap a una altra cosa. Però hi ha hagut una foto que m'ha arribat a l'ànima. Deixeu-me-la compartir.

Una fotografia

De totes (i són moltes) les fotografies que he fet en el decurs de tots els viatges que he tingut l'oportunitat de fer, n'hi ha una que emprenya, fa pensar, tremolar,... i que avui, remenant pel disc dur de l'ordinador, he trobat. Algú deia allò de "més val una imatge que mil paraules". Aquesta foto és de les que dóna suport a aquesta teoria.

Nova Delhi (Índia), estiu del 2002

Aterrant al desert

Vàrem arribar prop de les 3 de la matinada. L'aeroport estava desert i la falta de llums a l'exterior feia de la nit la més fosca que mai havíem viscut. Després d'uns moments de desconcert, el grup es va anar dividint per les wilayas de destí. Els que anàvem a Smara vam muntar a la caixa d'un camió i ens vam col·locar com vam poder entre motxilles i grans bosses plenes de menjar. Fou un viatge cap a l'infinit. El camió anava amb els llums apagats, no es veia res ni al davant, ni als costats, ni al darrera. Era una travesia per un mar de foscor que va finalitzar en un oasis d'oscuritat al costat d'una petita construcció de maons de fang. Allà ens van dir que els nostres amfitrions ens vindrien a buscar per portar-nos fins el que seria el nostre allotjament els següents 5 dies.
Finalment, quan el sol començava a associar-se amb la terra groga cobrint de color daurat tot el paisatge, una petita furgoneta va arribar fins a nosaltres. D'ella sortí un home gran, espigat, fort, aparentant uns 60 anys, desconeixent altra llengua que no fos la del seu poble. El viatge, doncs, fou silenciós, aprofitat per observar totes aquelles haimas que desordenadament havien anat ocupant un espai sense herbes, sense arbres, sense res. També hi havia construccíons d'adob fetes amb la mateixa sorra del desert, el que deixava perillossos forats al costat de cada propietat.

Al cap d'una estona, doncs el desert no entén de rellotges, arribàvem al nostre hospedatge. El sol començava a cremar i encara no devien ser ni les 7 del matí. Dins la haima ja ens esperava la resta de la família del nostre conductor que, per sorpresa meva, era el patriarca d'un nucli on hi predominaven els infants i les dones. Començava l'aventura...